març 052017
 

Ahir dissabte es van alinear els astres i vaig trobar el moment, les ganes i la possibilitat d’agafr les armes i anar a treure una mica la pols. Fa… quan, 2 anys? tres? que no hi passava. Vam anar-hi per última vegada amb una colla de bons amics per gaudir de nou d’un plaer ja gairebé oblidat… i ara ja tornava a estar oblidat! Com sempre en aquestes ocasions, no sé qui m’hi trobaré, ni quina arma tindré ganes d’utilitzar, així que carrego tot el que puc transportar (que fa un embalum considerable) i cap al Club falta gent!

La primera sorpresa és veure que no ha canviat res. És alleugeridor comprovar que els mals auguris no s’han complert, així que tot hi restar a la corda fluixa la supervivència del Club es manté. La segona sorpresa és trobar-me una competició inesperada (no hi penso mai a comprovar el calendari de competicions, i això que està ben claret a la seva web!). Per mi una inicial mala notícia, perquè els meus plans (ei, fets sobre la marxa) no es podrien complir. Estar una estona amb cada una de les armes, anar foradant dianes amb calma, mirant de prendre el temps necessari per a retrobar aquell plaer de què parlava abans… En canvi, se m’obria la possibilitat de retrobar vells amics d’aquells que només et trobes al Club. Fins hi tot hi havia tiradors que a la seva millor època eren excepcionals i justament avui havien decidit de retornar a la pràctica del tir de competició amb el calibre .22lr. Òbviament només vaig necessitar 3 mil·lèsimes de segon per decidir que avui seguiria els esdeveniments tal hi com s’anessin presentant. La competició s’iniciava a les 16.30 i jo havia arribat amb 10m d’avança. Providencial.

Me’n sobraven ben bé 7. Obrir les bosses, preparar la Unique DES69, campiona olímpica i adonar-me que:

1- No tenia bales de competició (millor, sempre hem podria excusar dels mals resultats). Al fons d’una de les bosses va aparèixer finalment una caixeta de Eley (ep!) que finalment vaig descartar a favor d’unes RWS. Jo que havia pensat que hauria de competir amb bales de costellada!

2- Quan feia que no netejava l’arma? Pobreta… No vaig gosar fer una ullada al canó. No hi havia temps, i no hauria servit de res a hores d’ara (nota mental: netejar les armes en acabar)

3- No portava telescopi… en vaig demanar un al Club. Mala idea. El primer ni enfocava ni es mantenia quiet. El que hem van deixar després si que enfocava (més o menys) però no es mantenia quiet tampoc. La meva decisió veient el panorama va ser competir a pèl. Sense ullera. Ja hem cantarien els resultats els àrbitres.

4- No portava les ulleres de competició! Encara no les he estrenat…

5- Mmmm… sense cinturó la posició hem costaria més d’agafar.

6- Jo no hi dono massa importància però hi havia un ambient competitiu bastant fort… i s’empega!

 

La tirada calibre 22lr (stàndard) consisteix en una primera tirada de 5 bales del calibre 22lr de prova. No tinc apuntats els resultats però recordo que va anar força bé (amb les bales RWS). Després ja començava la competició i els resultats ja tenien importància, així que vaig carregar el segon carregador amb les Eley. Així, tenia 2 carregadors. El primer encara amb RWS (pensava que eren 3 tirades de prova…) i el segon amb les de compe.

La primera tirada me la vaig prendre tant a la lleugera que no vaig apuntar els resultats. Són 4 tirades de 5 bales durant 150 segons. Després vaig recuperar del jutge les puntuacions que ara us poso:

 

10 – 8 – 7 – 7 – 6. Amb les bales RWS. Vaig pensar que estava menys rovellat del que pensava! Certament havia anat malament, però si encara era capaç de fer un 10…!

7 – 6 – 6 – 5 – 4. Aquest era el carregador amb les Eley. Osti, si continuava així valia més que hem retirés ara! Vaig reflexionar una estoneta (jo no necessitava pas els 150 segons, en 10 o 15 ja ho tenia tot amanit), i vaig pensar de tornar a posar les RWS. Al cap i a la fi jo havia pensat inicialment que eren de costellada però no! Són alemanes i de molt bona factura, així que si les angleses no hem feien quedar mínimament bé, potser les alemanes es portarien millor. Vaig començar a apuntar els resultats. Encara no pensava fer-ne cap entrada al blog.

10 – 9 – 8 – 8 – 1. Un altre cop amb les RWS. Si obviem l’últim tret, la resta feia patxoca! Decidit, hem quedava les RWS per avui. Això hauria estat millor de tenir-ho decidit abans de la competició, però la improvisació és el que té. Interiorment aquí estava molt cofoi. Val a dir que la Unique va sola, només cal posar-hi una mica de voluntat i els resultats surten sols. I l’1 del final hem va picar una mica l’orgull. Poquet, però aquí ja hem va pujar una mica la foguerada.

10 – 9 – 7 – 7 – 6. La última tirada de 150 segons. No era cap meravella, però hi tornava a haver un 10! Mooolt millor del que esperava. Les properes 4 tirades calia fer-les en 20 segons cada una. Veurem.

10 – 9 – 9 – 8 – 5. GENS malament! Aquí alguns dels altres tiradors van fallar fins hi tot trets! El 5 no és un bon resultat, però interiorment estava orgullós. 20 segons.. i encara me’n sobraven 10.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Continuava bé. Fins hi tot una mica millor. I tenint en compte que no sabia el resultat fins que la jutge el llegia, hem mantenia relaxat però content de mi mateix.

9 – 8 – 8 – 7 – 6. Aquesta vegada els resultats no anaven a l’hora… però igualment fins ara la cosa havia anat relativament fina.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Molt millor. La passada tirada havia estat un petit i enutjós problema temporal.

10 – 10 – 9 – 8 – 7.  Home! La primera tirada en 10 segons i aconseguia la meva millor puntuació de tota la compe! Si m’interessés realment per la competició hauria de mirar de treballar què passa amb els últims trets, que la cosa baixava força.

8 – 7 – 7 – 7 – 0. Aquí hem va sorprendre una mica la velocitat. Curiós. Ah! I el 0 en realitat era la darrera bala que havia tocat la diana en el moment que es plegava… que va fer un forat més gran que el doble del normal i es veu que aleshores es compta com un 0. Poc que m’importava aquest 0! Per mi i el meu indestructible ego allò només indicava que havia tocat la diana! I ja era més que alguns blancs que havien fet els companys!

9 – 9 – 7 – 7 – 5. Tornem amb el problema dels darrers trets… A veure si al final m’hi hauré de posar en “sèrio”!!

9 – 9 – 7 – 7 – 4.  Final de la competició. Orgullós del resultat (450 punts… d’un total de 600! Si no recordo malament el meu rècord estava en els 506. Sortosament encara conservo la 2a categoria. Si cada any es perdés la categoria i calgués tornar a demostrar resultats ho tindria clar!

Després i tenint en compte que havia portat tota la ferralla hem vaig quedar a disparar amb totes elles. La Mosquito (també en 22lr) hem va demostrar que no és una arma de precisió sinó de combat. La Glock 9mm amb el Cmore és senzillament impressionant. Caldria mirar perquè tots els trets van a parar a les 2. El Phyton en .357 Magnum… Uf! Quina delícia. Com la dita i la película, Molt soroll per a no res! però content i satisfet. I a fora m’esperava la moto molla i amb una mica de neu. Dia hivernal, temperatures hivernals! No vaig fer fotos i no vull posar-ne d’una Unique forastera, així que només comentar per finalitzar que és una arma excepcional. Es va fabricar a finals dels 70 a França… ho sigui que té probablement 40 anys…. Uau.

 

 

febr. 052017
 

Casualment estava llegint un article del Coronel de l’exèrcit francès Michel Goya en que teoritza una mica sobre la presència militar des del 1986 al territori francès, fent-se ben visible i amb tot l’armament lleuger equipat, i l’enllaça amb la darrera de les actuacions en què els soldats desplegats s’han vist immersos (als voltants del museu del Louvre, prop de l’entrada principal, un assaltant armat amb ganivet ha provat de tenir el seu moment de glòria). Comenta les poques probabilitats que té tot aquest desplegament d’impedir un atac terrorista, tot hi que també reconeix que la sola presència múltiple de soldats armats al carrer pot haver desanimat més actes terroristes similars o més importants. Evidentment no passa de llarg del cost econòmic que representa aquesta presència massiva i remarca que més aviat es tracta d’una acció política que les tropes encara no s’hagin desmobilitzat.

Tot l’article trobo que és molt interessant de llegir, i és senzill de seguir-ne el fil i d’entendre els conceptes, però el que més m’ha cridat l’atenció es troba en un dels paràgrafs finals, quan esbossa la idea que els estats ja no tenen la capacitat de protegir els seus ciutadans, i per tant deixa anar la idea que potser s’atansa el moment de plantejar-se que els ciutadans (alguns elegits, no la totalitat de la població) obtinguin autorització de port d’arma. Fixeu-vos bé que no proposa la idea de manera directa ni massa planera, més aviat la deixa anar com qui no vol la cosa, i és que França no és precisament massa liberal en el tema de les armes! Fa molt anys que aquest és un tema candent als Estats Units d’Amèrica, on hi ha posicions francament enfrontades. No crec pas que arribi a les nostres contrades, però potser assistim a l’inici del debat?

 

març 252015
 

Quan un esport delicat com el tir, en qualsevol de les seves vessants, es practica d’esma, sense esperit, sense posar-hi els 5 sentits… es quan poden aparèixer els errors. I els pitjors errors en el nostre esport poden arribar a tenir greus conseqüències! Sempre, en qualsevol modalitat esportiva per a millorar o simplement practicar-la són necessaris el temps, la disciplina, l’atenció, la concentració… però arriba un moment en que ja sigui per esgotament o per distracció deixem de percebre el nostre entorn amb l’atenció merescuda i es quan poden esdevenir els errors. I el vídeo que us poso més avall potser és conseqüència d’aquests o altres factors, però el que és segur és que se’n van derivar conseqüències. No danys personals afortunadament, però en cap competició es pot admetre una errada de seguretat tan important com la que ens mostren les imatges sense depurar-ne les responsabilitats. El que podia haver acabat en tragèdia (i de fet tenia tots els números per acabar d’aquesta manera) es queda en un ensurt gràcies a l’entrenament i els reflexes del tirador. L’article original ens parla de la visió de túnel, de que la persona de l’staff no s’havia adonat que havia començat l’exercici perquè portava els cascs posats… És possible. Segurament aquí això seria altament improbable que ens passés, per la senzilla raó que la quantitat de tiradors d’IPSC o tir pràctic és infinitament inferior a la dels Estats Units. Igualment per les superfícies dels exercicis. En qualsevol cas, hi ha algú que pot donar gràcies per continuar fent la seva vida.

des. 192014
 

Ja fa un temps (el 4 de gener del 2009!!) vaig escriure un post sobre la pólvora negra, per posar en guàrdia a qui no estés un mica familiaritzat amb aquests temes. Curiosament fa una setmana algú molt proper hem va preguntar si en un revòlver d’avantcàrrega podria utilitzar pólvora Vectan que tenia guardada per casa… Aquestes coses passen i són normals quan un no es passa el dia a dia amb les armes! Evidentment l’esglai va ser majúscul, i seguidament li vaig explicar com en són de grans les diferències entre les dues pólvores.

I fa un parell de dies repassant ràpidament els blogs d’armes que acostumo a mirar (encara que no escrigui massa, continuo estant una mica “al loro” del que es cou) vaig veure una publicació del blog AccurateShooter.com on explicaven JUSTAMENT el que va passar realment a algú que no només va utilitzar la pólvora que no era, sinó que en va patir les conseqüències directament. Un parell de dits amputats. Probablement ferides diverses a la cara i als braços (les cames i la resta del cos amb sort no hauran patit danys). Eixordat segur. I espantat, atordit i sorprès. El dolor, la frustració, la incredulitat i l’acceptació dels fets hauran vingut després.

Es que és impressionant i gairebé caldria que tothom ho veiés amb els seus propis ulls, el dany que pot fer una explosió amb només 1 gram de pólvora blanca (sense fum – smoke less) comparada amb un gram de pólvora negra. Res a veure. La pólvora negra és un petard. La blanca una bomba!

(després he vist que la publicació original provenia de l0inefale The firearm Blog, d’on he pres la foto)

set. 242014
 

Al blog de The firearm Blog sempre hi trobem coses interessants per compartir i aquesta vegada hem quedo amb un vídeo que parodia els diferents tipus de tiradors que ens podem arribar a trobar en un camp de tir qualsevol… dels Estats Units. Perquè per aqui algun dels personatges trobariem, però d’altres decididament són patrimoni exclusiu dels americans. (i potser d’algunes altres nacionalitats també…). Les escenificacions més divertides per mi, la primera, del “novato”, és la millor. Després algunes altres també molt bones són la del “Wanted” (la película) i la del Nazi. Són hilarants! Però Mireu-lo tot, és bò!

 

ag. 272014
 

Segur que aquesta notícia ho és pel simple fet que ha sortit a la llum; a youtube es pot veure el vídeo (tallat en el moment més escabrós, no us espanteu ni us feu il·lusions…), les xarxes socials en van plenes i els diaris locals i nacionals americans se n’han fet ressó (fins-hi tot l’Ara!!). Hi ha molts punts a discutir sobre el perquè s’ha produït aquest fet tant lamentable.

Però per aquells que encara no sabeu de què parlo, perdoneu, us en faig cinc cèntims: Una família novaiorquesa (a Manhattan està prohibida qualsevol relació amb les armes de foc si no formes part de l’exèrcit o de la policia, i encara) en una estada a Arizona, terra àrida i bressol de pistolers per excel·lència (amb perdó de l’estat de Texas) ha decidit fer una parada a Last Stop, una espècie de cau refugi enmig del no res on s’hi pot menjar, gaudir d’excel·lents vistes al desert i… practicar el tir amb armes absolutament prohibides al 99% dels països del món. No hem malinterpreteu, jo sóc el primer que pagaria una quantitat raonable per poder disparar amb aquestes armes, per poder sentir la sensació de tenir-les entre les mans. Però allà no hi deu haver cap mena de limitació, ja que pel que sembla els infants menors d’edat també poden disparar, després de passar per caixa. I això és el que ha fet aquesta família de Nova York. La seva filla de 9 anys ha volgut provar les armes que tantes vegades es veuen a les pel·lícules, i concretament el vídeo que us he linkat més amunt mostra com un instructor de tir del mateix camp dóna instruccions a la nena.

 

La desgràcia succeeix quan aquesta nena, suposadament inexperta en el maneig de les armes, no només es limita a disparar trets de manera intermitent sinó que manté el dit apretant de manera constant el gallet. L’arma, una Mini-uzi (o micro-uzi, no n’estic segur) totalment automàtica, fa reaccionar la nena com marquen les lleis de la física, i és que perd totalment el control, elevant l’arma i desplaçant-se cap a la seva esquerra, amb la mala sort que l’instructor no té temps de corregir res, i rep com a mínim un impacte directe al cap.

Ja he comentat que el vídeo no mostra el moment precís de l’impacte, i certament no tinc cap necessitat de veure’l.

Podem extreure de bones a primeres algunes conclusions, d’aquelles tant fàcils de convenir quan coneixem tota la història i estem tranquil·lament assentats darrera la pantalla de l’ordinador.

Primerament, són armes amb un poder destructor colossal. Així com no hi ha cap inconvenient en disparar qualsevol tipus d’arma sempre que estigui en un terreny absolutament controlat i minimitzem els riscos de prendre mal, tant de l’usuari com de qualsevol passavolant que pogués interferir inadvertidament en la línia de tir.

Però és força arriscat deixar que un menor pugui interactuar amb elles. Estaríem d’acord que sota la supervisió d’un adult responsable no hi hauria d’haver problema, però els fets demostren que els accidents es poden produir en qualsevol circumstància, per molt controlat que estigui tot plegat. En aquest cas, s’ha unit un tipus d’arma força lleugera, la seva capacitat de tir en mode automàtic i la inexperiència i poca força física de la nena. Potser l’instructor podia haver previst la situació i col·locar-se darrera la nena per corregir la trajectòria de l’arma, però tot passa tant depressa que no hi ha temps de res.

Suposo que aquest fet tant luctuós servirà per encendre més els ànims dels 2 bàndols enfrontats per les armes que hi ha en aquelles contrades. Descansi en pau, i que la nena i els seus pares pugin d’alguna manera superar aquest mal tràngol que han hagut de protagonitzar.

 

Font: Reuters

 

febr. 242014
 

Acabo de veure que American Rifleman, una revista amb força solera de la NRA, ha “alliberat” gairebé 4 anys de publicacions, des de l’agost de 2010 i fins al maig de 2013. És una bona manera d’aprofitar la feina que ja s’ha fet sense que quedi oblidada en un calaix. I a disposició de tothom!

L’enllaç que us proporciono envia directament a la revista del maig 2013 però per accedir a les altres només cal que cliqueu a la part de dalt, on hi ha la icona de carpeta (“Archive”) i a partir d’allà seleccionar l’any i el mes de la publicació que voleu consultar. És ben senzill i gratuït!

 

set. 202013
 

Ja fa uns mesos que no sóc a la Junta del Club Andorrà de Tir de Precisió. I tot hi que costa deixar d’interessar-se pels mínims detalls de la gestió d’un Club, no m’ha costat gens ni mica deixar de dedicar hores personals a reunions de treball, ni oblidar-me de discussions estèrils amb socis especialment perepunyetes amb qualsevol aspecte que afecti (o no) els seus interessos ni tampoc -vés per on- tenir la intranquil·litat i el dubte si algun tema s’ha portat de la millor manera possible per al Club. No. Això ha estat sorprenentment senzill. Ara només tinc els maldecaps propis de la meva vida privada i professional, que al cap i a la fi són els que hem pertoquen.

 

Però un mail rebut aquest dimecres a la nit va tornar a focalitzar la meva atenció en el Club. I és que resulta que un tema cabdal per la seva supervivència com són les instal·lacions físiques on practicar l’esport del tir amenaça d’acabar amb l’únic Club de Tir existent al país.

Resulta que l’Hble. Comú d’Andorra la Vella, propietari de les instal·lacions on està instal·lat el Club, exigeix un lloguer impossible d’assumir econòmicament. Les raons que esgrimeixen són irrefutables, i és que proposen que el Club de Tir pagui el mateix import per metre quadrat que paguen altres clubs esportius pel lloguer de les seves instal·lacions, per evitar situacions de greuge comparatiu. Existeix però una lleugera diferència, i és que mentre altres clubs utilitzen tota la superfície útil per a les seves activitats, un club de tir ha de tenir molts metres perduts per a posar distància entre el lloc del tirador i l’indret on hi ha la diana. De fet, la gran majoria de metres són espai buit.

Tampoc no sembla afectar la seva decisió que el Club NO disposa de cap subvenció estatal ni comunal per al seu funcionament, només una ajuda per a sufragar part de els despeses ocasionades en motiu de la tirada internacional que s’organitza cada any (i que rep el nom de Tirada Festa Major d’Andorra la Vella, justament per homenatjar l’ajuda rebuda).

Sembla oblidar, justament la majoria que hi ha al capdavant del Comú, de tendència política socialista, que un Club sense ànim de lucre de les dimensions del nostre no obté uns ingressos extraordinaris amb les quotes dels socis, que permetin fer-se càrrec de la il·luminació del local (tancat, per cert), la calefacció, la factura del telèfon i el sou de la única persona assalariada que ja podeu imaginar que no és ni tan sols comparable a la mitja més baixa dels assalariats del país. Tot per dir que si el Club disposa actualment d’algun diner és per a poder-lo dedicar a la promoció i a la organització d’activitats, mai remunerades per a cap dels seus participants ni organitzadors.

I tot hi els esforços per a establir ponts de diàleg, trobar solucions i aconseguir salvar el Club, des del Comú s’entesten a fer-lo desaparèixer, i això que és únic al país. Històric.

Lamentable.

I deixar sense possibilitats legals a varis centenars de socis per a practicar un esport que és necessari per al país, penso que és encara més lamentable, quan s’estan dedicant diners públics a bestieses que prefereixo no deixar escrites. Els esforços per a optimitzar els recursos sempre van dirigits als altres, mai es miren d’aplicar a un mateix.

Donat que la decisió de no renovar el contracte sembla ferma, només queda pensar si hi ha un futur, i si la resposta és afirmativa, mirar de trobar camins alternatius al que ha existit fins ara.

Una possible solució seria cedir l’ús d’algun terreny comunal per a l’activitat del tir. I si no és amb aquest Comú, s’haurà d’iniciar converses amb els altres comuns per a proposar el projecte, únic, de disposar d’un Club de Tir Nacional.

En fi, tots els socis estem convocats a assistir a la reunió extraordinària on l’actual Junta exposarà aquest tema. I segur que també hi trobarem els especialistes en criticar la feina feta sense entendre que la remuneració econòmica o en espècie que percep l’actual i les anteriors Juntes directives és igual a #0,00€# i que fan la seva feina, amb més o menys encert simplement per amor a l’Esport, al Tir i al País.

set. 162013
 

La màquina que veureu en aquest vídeo m’ha cridat força l’atenció pel simple fet que és impensable que una cosa així es pogués inventar a Europa. Ja no dic res d’Andorra, és clar…! No tinc ni idea de la quantitat d’armes que es poden arribar a destruir a Andorra, Catalunya, Espanya, França o Alemanya, per citar alguns dels països del nostre entorn més immediat i més accessibles. De totes maneres, tot hi començant pel final de la llista no crec que necessitin disposar d’un enginy com el que mostra el vídeo. Encara que estem parlant d’alguns centenars d’armes, potser algun miler hi tot, aquesta màquina es menja les armes de tot tipus com si fossin galetes, i el millor és que les deixa total i absolutament destrossades, diria que no es pot aprofitar ni un trist percutor! Allà les armes són un bé de consum com els cotxes, i per tant necessiten un sistema de desballestament òptim i eficaç, però per aquestes contrades… potser no fa falta.

abr. 212013
 

Fa temps que segueixo una secció de la pàgina web Boston.com. Concretament una secció que es diu The Big Picture. En aquesta secció s’hi publica un parell o tres de cops a la setmana fornades d’imatges al voltant d’un fet d’actualitat. Qualsevol tema és susceptible de ser tractat, i el divendres de la setmana passada es va publicar un reportatge fotogràfic, coincidint amb la recent aprovació del Tractat sobre el comerç d’Armes a l’ONU, que es centrava en el debat intensíssim que hi ha als Estats Units sobre la possible restricció sobre les armes. S’hi reflecteixen les dues posicions clarament antagòniques. Una, la que defensa a ultrança la segona esmena de la constitució dels Estats Units, aquella que diu que serà inviolable el dret a posseir i dur armes a qualsevol ciutadà del país, i l’altra, la que s’oposa a que les armes segueixin campant alegrement per tot el territori, en mans de qualsevol i sense cap mena de restricció. Només són imatges, però tenen una força especial.

L’enllaç, aquí.

La següent tongada d’imatges publicada pel diari corresponen als atemptats que s’han produït a la marató de Boston.